Quan vaig arribar aquesta escola, em sentia molt observada amb aquells ulls i aquella expressió d’innocència que se’ls hi formava a la cara. Evidentment, són nens i els nens sempre observen molt més que els adults perquè estan en una etapa en què tot el que veuen és nou per a ells, és a dir, tenen curiositat per tot.
Un cop ens vam presentar amb la professora, osigui, la Mavi ens va acompanyar a cada una amb el nostre fillol per rebre una benvinguda sense incomoditats ni complexes. En el meu cas, però, l’ Ainoa (la meva primera fillola) al l’haver-se anat, em va saber molt greu ja que no em vaig poder acomiadar d’ella. A part, ja portava diversos dies sense venir i això ja se’m feia estrany ja que suposadament, sabíem que tenia algun motiu o problema familiar. Encara que era una nena de poc nivell, les tardes que vaig estar amb ella ajudant-la van ser realment especials. Més que res, pel fet de la solidaritat. Saber que estic ajudant una persona en què en aquells moments ho necessitava, en preguntar-me dubtes i jo respondre-li amb facilitat, a que m’expliqués les seves coses sense por a desconfiances o malestars, és més, aquella sensació que et transmet una nena de 10 anys quan aquesta, té algun problema amb alguna persona i decideix a explicar-t’ho simplement a tu. Aquestes coses, pensava que sol els hi passava als adolescents com som nosaltres actualment però m’he donat conte que les etapes de la vida van evolucionant de mica en mica. Bé, m’estic desviant de tema. Estava parlant de l’ Ainoa i com bé deia, ha sigut una nena encantadora i sobretot molt carinyosa. Ara bé, ella va marxar i aleshores el meu fillol va ser en Roger. En Roger és un nen molt maco, en què li dius: - Fes això, i ell t’ho farà amb molt de gust o sincerament t’ho farà perquè com bé diu, és la seva feina. Em va agradar molt perquè ell té una iniciativa, vull dir, que si s’ha de fer un treball, es fa i es deixa de romanços i de despeses com feria en aquest cas, l’ Ainoa (respectivament). Aquest era un dels errors que patia. Era una nena, que com bé hem dit, no tenia un nivell gaire elevat per a la seva edat, i una de les conseqüències que contenia era falta de concentració i sobretot manca de treball. S’havia d’estar molt sobre seu, i se li tenia que donar molt suport perquè es pogués concentrar.
Bé, tant l’un com l’altre han sigut dos nens maquíssims , amb les seves virtuts i els seus inconvenients (ja que ningú és perfecte) i que els hi queda molta vida per davant.
La veritat, és que no ha estat gens malament anar cada setmana al Matagalls. Ho dic perquè pensava que em resultaria com una feina de l’Institut. Però quan vaig entrar dins de la escola, només amb el perfum de nens que s’hi podia olorar, ja se’m va canviar la opinió totalment. Va ser una sensació com si tornés a la infància, on tots els nens amb tots els professors tenien una vida social molt oberta, incloent el conserge.
Està clar, que si no t’agraden els nens, aquest no és el teu lloc. A mi, al principi no m’agradaven els nens perquè se’m fa difícil obrir-me, és a dir, sóc bastant introvertida encara que he descobert que amb els nens petits, això no passa. Sinó, són ells els qui et vénen a rebre.
Els nens són nens, i aquests els hi encanten descobrir coses noves, fer molts amics i passar-s’ho d’allò més bé perquè tot i així, la seva etapa de infantesa consisteix en això. De tant en tant, també han de pencar perquè el dia demà se’ls hi farà molt dur entrar en un Institut, a la selectivitat i més endavant a la Universitat.
Espero, que quan siguin grans, recordin la seva infància a l’escola Matagalls i que no oblidin que allà van haver-hi una sèrie de persones en que els van ajudar en tot moment i vam fer-ho de la millor manera possible que vam poder. Perquè, tot i així, el nostre objectiu era el retorn a la infància.
